La resposta no és cara.

Espere que aquells que ens fan que se’ns rebolique el menjar cada dia caiguen en la més mísera pobresa.

Tornen temps de lluita, diuen Obrint Pas a Temps difícils, i tant que tornen. Estem sumits en la depressió més fonda que mai ha vist l'economia. Ens ho maquillen i ens donen estadístiques, ens intenten fer veure que açò passarà. Nosaltres ni tan sols hem obert els ulls, ni ho volem fer perquè suposaria veure’ns de cara un futur negre -més del que pensem- que ens han segrestat. 

La nostra resposta, en canvi, ha estat insuficient, mínima, si és que podem considerar-ho una resposta. La #primaveravalenciana, a l’igual que el #15M i la resta de moviments socials que s’han donat han esdevingut anècdotes, plenes de ràbia, sí, però anècdotes, i sols amb ràbia no s’hi fa res.

És de veres que la ràbia -la ràbia que veiem cada dia als ciutadans decents del País Valencià- mesclada amb certa dosi d’impotència i manca de por ens ha fet sortir al carrer. Malgrat això ens hem quedat amb un missatge gandhià, pacifista -extremadament pacifista-, i poregós a transgredir allò políticament i incorrecte i també legítimament. Hem decidit que la via de la pau i el diàleg ha de ser la imperant per tal de trobar una possible solució al problema, i tot i que ho he criticat molt, respecte les decisions i les vies que vulga elegir cadascú. La situació que personalment veig és que estem intentant establir un diàleg amb una bèstia que no entén el que li diem, no entén o no vol entendre-ho, però la qüestió és que ens trepitgen els drets i nosaltres els posem la catifa vermella per tal que ho facen -ja que ho fan, que ho facen bé- amb classe.

No sé exactament cap on anem. La situació de l’estat espanyol i la del País Valencià són molt delicades, potser, la nostra més, davant les amenaces del govern de suspendre els Estatuts d’Autonomia a aquells territoris que no complisquen els objectius de finançament, però no ens desviem del tema. Darrerament hem sabut que no tots anem a poder estudiar perquè ens van a suprimir bona part de les beques i implantar un nou sistema de tasses universitàries que en alguns casos fins i tot arribarà a duplicar les actuals. En educació, a més, també s’ha informat que es volen reduir les places de professorat en la dramàtica quantitat de 20.000 docents. També en sanitat anem a tenir copagament, de moment farmacèutic, perquè per al sanitari encara n’han inventat una millor, als 26 anys perdrem la targeta sanitària si no hem cotitzat. Hui també ha dimitit Rodrigo Rato, qui fins ara era president de Bankia, un dels pilars de la banca espanyola. La solució ha estat per part del govern en rescatar, a fons perdut, l'entitat bancària amb una inversió de fins a 10.000 milions d'euros.

Nosaltres seguim enfonsats en la nostra recança i turmentats per la situació econòmica i social davant la que ens trobem. Curiosament, ahir veia un debat de La Tuerka on es deia que el règim encara era estable i que no havia encara una ruptura social. Potser és eixe el problema, que no hi ha hagut una ruptura social. Hem estat alienats, però ens dóna igual. Hem tractat de fer canvis, però no amb massa intensitat, no siga cosa que ens prenguen seriosament. Hem eixit al carrer, però sense fer massa soroll, no siga cosa que se’ns tracte de “vàndals” -una estratègia, per cert, molt eficaç dels mitjans de comunicació, sols falta matissar que el “vàndal” que destrueix per gust pervers no existeix, tot es fa motivat per alguna cosa, l’home és complex, tot i que no ho semble.

No advoque pel pacifisme per simple memòria històrica, però -eh?! I que quede clar!- no estic cridant a la pressa d’armes i a la revolució -tampoc no estic dient que ni se’ns ha de passar pel cap-, sols demane posar les coses al seu lloc. Pense que això de respondre a la policia amb flors, imatge tan magnificada del hipisme que ara retorna, no ens va a dur a cap lloc més que a mostrar-nos com dèbils incapaços de respondre. Que causa compassió i per tant afinitat a les cases dels televidents, no ho negue, però no causa si de cas més ràbia i dóna més força al poble la lluita per si mateixa, que l’anima i l’encoratja?

Cal respondre, i no amb vulgaritats, jocs de xiquets o flors davant les porres. Amb un roll de paper d’alumini, un casc i un tros de metacrilat o de fusta hi tens un kit anti-antiavalot magnífic i no per més de 10€. 

La resposta no és cara, la submissió: sí.

Monogàmia

Monogàmia: Les relacions de parella, habitualment i al segle XXI en la societat occidental, porten de manera implícita una exclusivitat sexual -i també sentimental-, en què cadascun dels individus té restringida la seua “llibertat de carn”, per posar-li algun nom.

Si estudiem en el fons els dos aspectes que influeixen en aquest enllaç, diguem-li amorós, veurem que no existeix cap relació entre l’un i l’altre que no siga cultural.

El sexe com a tal és fruit d’una necessitat fisiològica, i que a més ens aporta plaer. Per comprovar-ho sols cal fer referència a la masturbació, un instint humà que es dóna de manera natural per satisfer aquesta necessitat i que ja a la infantesa, sense aprenentatge previ, és present. No hi ha cap dubte per tant en que aquest desig no és fruit de la raó, sinó de l’instint. Aquest desig és obvi que, tot i que pot tenir distintes causes, sovint ve provocat per un atractiu físic, el qual sóc radicalment escèptic que es puga controlar -pot la raó decidir sobre els nostres gustos o allò que ens dóna plaer?- més que amb la repressió -o pitjor, l’autorepressió.

Les “relacions parella”, d’altra banda, no es tracten de necessitats -al menys fisiològiques-, sinó que són fruit d’un sentiment amorós correspost -si és que realment cal per formar una “parella”. L’amor, que òbviament, en condicions normals va lligat a un desig sexual -ocasionalment també donat en les relacions afectuoses d’amistat. Aquest desig sexual no inclou en cap punt aquella exclusivitat del cos de l’altra persona -ni tampoc deuria incloure l’exclusivitat sentimental, però del tema podríem parlar-ne molt-, l’únic “requisit” és que siga correspost.

Més enllà: poques persones en els temps que hui corren, han tingut una única parella sexual -potser sí que siga més freqüentment a Espanya per la dictadura, però no al conjunt de països desenvolupats-, de fet, estudiant el comportament humà veiem que l’home -i la dona- tendeix molt a sovint a tractar d’oblidar antigues parelles amb una passada pel catre amb una altra de distinta, sinó, més prompte o més tard, és habitual que trobe una -al menys- nova parella. On està doncs la monogàmia?

Si estudiem el cas a la natura encara és més obvi: en totes les espècies, amb mínimes però existents excepcions, com el cas del pingüí -en el que es dóna també l’homosexualitat-, trobem que els individus tenen distintes parelles sexuals al llarg de la seua vida i fins i tot al mateix temps.

La monogàmia en si, el concepte, prové de la moral cristiana, la qual condemna tota relació sexual o plaent fora del matrimoni -si és que no condemna tot allò plaent i sexual- i ho titlla d’adulteri i pecat. Si bé és cert que la monogàmia no sols es dóna dintre de les parelles catòliques -practicants o no-, es dóna en general a la nostra cultura que com ja s’ha dit, es basa en el Cristianisme i el Platonisme, totes dues crítiques amb els plaers terrenals.

Sembla ser que la poligàmia esdevé realment allò natural davant la demonització cultural que s’ha fet d’aquesta al llarg de la història.

Arribat aquest punt, considere irrefutable, pel plantejament que hem fet, que no s’explica la monogàmia si no és pel factor moral -convencionalismes, al cap i a la fi- que hi ha a la nostra educació. És obvi: la moral reprimeix els nostres instints més bàsics.

La Indignació

La Indignació està de moda, tots es mostren indignats darrerament, s'indignen els esportistes, els actors, els polítics, els empresaris, etc. Tothom s'indigna per tot. Això té dues conseqüències com a mínim, per una banda, el fet d'estar indignat es converteix en una cosa banal. La Indignació s'ha convertit en una actitud generalitzada i sense cap tipus d'implicació, la gent s'indigna tant si el tiren de casa, com si li cobren les bosses de la compra. I d'altra, ha robat el missatge a aquells que des de molt abans del 15M saben que existien causes com el cas d'apartheid a Palestina, la falsa democràcia que hi ha a l'estat espanyol, o la lacra que suposa el capitalisme per a la nostra societat.

Els Indignats, aquells que han ocupat les places, han fet manifestacions, i han rebutjat el sistema per complet són simples indignats, perquè la indignació no serveix de res si no es respon als fets que ens indignen. És molt fàcil indignar-se, queixar-se de tot sense fer cap proposta, no fer res al respecte, voler participar en la política i sentir-se part de la revolució dient què no es vol però sense aportar res i tractar de trobar solucions. No he vist, a més de l'ideari bàsic del #15M, que és un full amb deu línies on es diu amb que es vol acabar, una proposta seriosa per tal de solucionar els problemes que ens afecten. Es critica el capitalisme, es proposa la nacionalització de la banca, limitacions a la iniciativa privada, etc, però es té un temor absolut a la paraula "comunisme".

La tasca que ha fet Hessel, creant un exèrcit d'indignats desarmats i extremadament pacifistes m'impressiona i em causa temor al mateix temps. Em posa la pell de gallina quan veig com Indigneu-vos! actua com un altre mitjà de comunicació massiu. Dies més tard de les acampades vaig llegir aquest llibre per a classe. Recorde que a les primeres planes del famós llibret-quadern Indigneu-vos! es crida a la gent a ocupar les places, i aquesta és una de les coses que més em preocupa, un llibre, com si d'un canal de televisió es tractara, ha mobilitzat a centenars de milers de persones a tot l'estat espanyol que han adoptat el discurs de Hessel com si fos la doctrina catòlica sense ni tan sols plantejar-se cap esmena. Parle del col·lectiu, clar, no de les moltíssimes persones que han estat al peu del canó i que lluiten des de ja fa molts anys per unes propostes molt més elaborades que les que plantejà en el seu dia el moviment #15M.

I tot açò ve perquè des de fa temps que m'he sentit insultat pel moviment aquest de pijos-perroflautes-modernos conegut com #15M, que diuen estar fent una revolució. Perquè jo la revolució no la veig a cap lloc, conec la Revolució Soviètica, la Revolució Cubana, la Comuna de París, etc, i totes aquestes són molt -emfatitze, molt- distintes al que està passant ací. Perquè jo fa anys que estic conscienciat, i m'he indignat en veure que aquests progres eixien a les places en roba del Berska, com diuen els Orxata, perquè la revolució no és un joc amb el que es pot banalitzar. Som molta gent la que portem des de ja fa anys lluitant contra les injustícies, gent que militem en assemblees de joves com Maulets, Cajei, Endavant, i altres organitzacions marxistes. Molts els que estem als casals, els que acudim religiosament a totes les manifestacions en defensa del que creguem que és intocable, i de sobte, el món s'indigna i el nom que ens donaven d'antisistemes queda relegat als indignats, i nosaltres passem a ser els terroristes comunistes que estem en contra de les llibertats, per defensar la lluita armada contra l'opressor.

Bé, doncs així està la cosa, a la revolució s'hi va amb unes conviccions, el #15M mai no n'ha tingut, renuncia a tot allò que existeix i no proposen res perquè clar, es posicionarien a un costat o a un altre, per tant, s'aconformen en ser inconformistes, que estar en contra de tot, és molt més fàcil.

Font de Mora i l'educació, com el gat i el gos.

El molt honorable conseller d'educació Alejandro Font de Mora, membre del ganivet de govern d'en Francisco Camps, ha anunciat avui, dilluns 30 de maig que el proper any entrarà en vigor un nou decret d'educació que unificarà les línies en valencià i les de castellà.

M'avergonyeix aquest país de l'auto-odi, de polítics sense escrúpols que lluiten per destruir un sistema educatiu, una entitat cultural i nacional com la que hi ha conformada al País Valencià des de fa més de set-cens anys, que s'ha perpetuat i ha prevalgut al llarg de la història tot i ser prohibida durant més de tres-cents anys, primer per l'ocupació de Felip V, que va abolir els nostres furs i per dret de conquesta va prohibir l'ús de la nostra llengua, que gràcies a la classe popular -i una part de la petita burgesia- que mai va renunciar a la seua herència cultural s'hi va conservar. Una llengua que va superar el procés secessionista que es va dur a terme per la burgesia valenciana amb la presència d'entitats com Lo Rat Penat -que encara avui lluita junt al GAV per tal de destruir la unitat lingüística- durant els últims anys de la Renaixença i que va establir les primeres doctrines anticatalanistes. Una llengua que es va resignar a desaparèixer durant les dues dictadures feixistes que hi ha viure i la seva respectiva repressió, primer per part de Primo de Rivera i més tard pel recentment enaltit per la RAE, Francisco Franco Bahamonde.

El senyor Font de Mora, al igual que el president, recordem, de TOTS els valencians, recentment revalidat a les urnes tot i estar imputat en casos de corrupció i amb processos judicials oberts, tenen com a intenció principal la destrucció de la nostra cultura i història. Des de fa temps ha sigut habitual la pràctica de la censura pel govern popular a València, un dels fets que més crida l'atenció és la prohibició que té Xavi Castillo -actor valencià que representa a la companyia Pot de Plom, i que freqüentment visita el nostre poble- per actuar a edificis públics d'una gran quantitat de municipis on governa el PP. Però els fets que m'indignen no queden ací, fa poc, per no remuntar-nos a temps tan llunyans, fa poc més de tres mesos, culminaren la seva estratègia de persecució a ACPV per tal que cessara les emissions de TV3 al nostre territori. Després de més de vint anys emetent a València tot i les múltiples imposicions del PP valencià, s'han hagut de tallar les emissions d'un canal de televisió que posava a l'abast de la ciutadania una informació contrastada que no era aquella de la qual se'n feia ressò el NODO valencià, també conegut com Canal 9 -que és, per cert, un ens públic-, i que a més de fer-ho en la llengua dels valencians, ofereix una programació d'una excel·lent qualitat, molt superior a la de la televisió pública valenciana (RTVV), que té sempre una tonalitat blavosa i que a més ompli el temps dels informatius directament amb propaganda partidista, sempre de la dreta més rància, i amb elogis i crits als quatre vents les miraculoses obres del senyor Francisco Camps i la seua troupe.

Ara, Font de Mora, ha decidit carregar contra l'ensenyament d'una manera tan contundent com sols ell sap. Desprès d'informar que totes les noves escoles que es construeixin sobre sòl públic seran concertades, que els pressupostos per a l'ensenyament seran retallats i es disminuiran el nombre de professors als centres, entre tantes altres, ara ens anuncia que a l'any 2012, la línia en valencià, la qual ja s'hi veia greument afectada per les polítiques de la Conselleria d'Educació, desapareixerà, no respectant així la Llei d'ús del Valencià, aprovada a les corts anys enrere, ni el dret dels ciutadans a estudiar en la seua llengua materna. Estem a punt d'arribar a un punt de no retorn. Les retallades són constants i sense cap justificació, el sistema, més bé, el seu sistema, el que estableix el PP ens exclou i ens deixa fora de joc en un terreny on no hi ha espai per a la cultura, on queda relegada a un segon o tercer plànol, com si d'una dictadura nazi es tractés -a la qual dia a dia va apropant-se més, tant ideològicament com amb les formes d'actuació-, creant un model de societat de pensament únic, on l'educació resta apartada a un racó marginal sense cap interès per a l'administració, que intenta crear, i dia a dia va aconseguint, una massa oprimida, però dormida amb l'opi d'avui dia (Formula 1, America's Cup, etc) que no es revela contra les accions desmesurades del govern.

Però el senyor Font de Mora està molt equivocat. Realment creu que amb la persecució de la llengua i la obstinació que hi posa per tal de desplaçar-la dels estudis i l'educació, aconseguirà soterrar la llengua del nostre poble? Una llengua amb més de 7 milions de parlants que és actualment la setena més utilitzada a Internet? Una llengua que es parla a quatre estats tot i sols ser realment oficial a Andorra? Pensa el senyor Font de Mora i el senyor Francisco Camps que amb aquestes accions aconseguiran cimentar les arrels del nostre poble i les nostres com a individus després de set-cents anys? Pense jo, molt honorables membres de la Generalitat Valenciana, que esteu molt equivocats, perquè si bé és cert que vosaltres teniu la Conselleria d'Educació, com diu el meu company Pau Alabajos, nosaltres tenim una Conselleria de Cultura pròpia formada per centenars de col·lectius de base, i una altra Conselleria d'Educació formada per entitats com Escola Valenciana, la Plataforma per l'Ensenyament Públic i molts sindicats de docents i estudiants que vetlen en la llarga nit del nostre poble.

Raimon Ribera

Dilluns 30 de maig de 2011

Ja hi ha prou, no?

Els joves. Els joves han sigut al llarg del temps el motor de la història, han sigut qui ha vertebrat els fets, qui, al cap i a la fi, ha exigit la dignitat de tanta i tanta gent, qui ha dit que ja n'estaven farts i han trencat les classes, els sistemes. Els joves són el futur del planeta, darrere de cada rostre d'aquells que ara estudien -i aquells que ja no ho fan-, els que treballen -i els que no poden fer-ho-, darrere de tots aquests hi ha un futur esperançador -o tenebrós-.

I per què ara no? Per què no ens deixem de jocs? Per què no deixem de jugar a militar i passem a fer política, deixem-nos de jocs i formem-nos, i amb formar-nos em referisc a crear-nos uns fonaments propis, unes idees, mirant al passat, i enfocant el futur, plantejant un canvi, un trencament amb tots els fonaments actuals, si els joves hem de viure en el futur, no som els joves qui deuríem decidir el nostre esdevenir? Caldrà aleshores fer política pròpiament dit. I amb això dic que en lloc d'eixir a pintar murs i parets velles, caldrà que ens posem darrere d'un altaveu i dir la nostra. No podem avançar si tenim por, si tenim por als canvis. Hem d'anar dient qui som, què volem i com volem fer-ho.

Qui sinó nosaltres va a renovar la política? Qui és qui pot aportar idees noves i substituir-les per aquelles que estan ja corcades i que han convertit el nou món en un món que comença a desgastar-se? Per què no reinventem el poder? per què no intentem establir un nou món com es va fer fa tres segles, si és necessari? El liberalisme creà noves idees per a fa tres segles que s'han quedat antiquades, que necessiten un llavat de cara, vivim a un món d'informació, accessibilitat, que reclama participació. Per què no establim unes noves formes que ens permeten utilitzar tot açò?

Ara més que mai hem de recordar allò de "la política que no fem nosaltres, serà feta en contra nostra". Bé, doncs ara estan fent-la en la nostra contra i això no ho podem permetre. Cal que diem la nostra i no ha de ser pintant-la a una paret. La nostra l'hem de dir amb pèls i senyals. Cal que parlem amb la gent i els diem quins problemes tenim, quin és el País que volem, què creiem que s'està fent mal i què bé. Haurem doncs, parlar. Haurem d'eixir i fer-nos veure, fer veure que hi ha joves que encara tenim esperances, i que no estem disposats a que uns pocs ens furten el futur.

És imprescindible aconseguir que els diners deixen d'ésser el motor del món. Mentre els diners circulen, no podrà circular la llibertat, la llibertat de l'individu és oposada a la llibertat del mercat, una persona no pot ser lliure essent pobra, una persona no pot ésser lliure si està explotada, no pot ser lliure perquè els diners coarten la llibertat, els absorbeixen la vida i no permeten la igualtat.

Com s'atreveixen a parlar d'igualtat d'oportunitats aquells que afavoreixen un sistema econòmic que necessita dels pobres per a que hi hagen rics? Mentre no s'equilibre la balança econòmica no es podran respectar els Drets Humans, perquè tothom té dret a una vida digna, a una vivenda digna, una salut digna, etc, i aquests ho entenen com una llibertat, una oportunitat, un fet que ningú et pot negar, però tu, abans, hauràs de tindre recursos per pagar-ho, quan els drets haurien d'anar més enllà, el dret a una vida digna deuria garantir-la, no permetre-la. Cal rectificar el rumb de la història, anem directes a un penya-segat, un abisme infinit on la misèria té preses les regnes de la majoria, una misèria tan absoluta com la riquesa dels més poderosos del món.

Haurem d'inventar nous camins, ens enfrontarem a noves lluites, i aquest cop, les vencerem, tan mateix, no serà fàcil, ens caldran moltes ganes, molt de coratge, molta voluntat per aconseguir que se'ns escolte, i més, per tal que ens facin cas. Però tenim dues coses que empenyen el nostre vaixell carregat de somnis i esperances, tenim els arguments i tenim la paraula, i aquests, vindran amb nosaltres.

Quants en som al País Valencià?

Sovint em ve eixa pregunta a la qual no trobe resposta: quants independentistes som al País Valencià? No tenim cap referència, no tenim cap sistema per fer-ne una aproximació. Estem dispersos i mal organitzats, sense cap partit que represente realment l'independentisme d'esquerres tal i com el deia Fuster, tenim un país desestructurat i discontinu on ha hagut quinze anys en que ningú no donava una coherència històrica i cronològica a la nostra nació. Després de la mort de Fuster ens vam quedar sense cap intel·lecte que defensés el catalanisme polític i cultural al País Valencià amb la mateixa contundència que ho va fer ell, sent el principal opositor al moviment blaver d'Unió Valenciana i Lizondo.

Hi quedava, és cert, el moviment de la nova cançó, que a través de la música creava un nexe entre la cultura i la política que consolidava una fermesa política que abastava un ampli sector de la població valenciana i que defensa encara la unitat lingüística i certes característiques del fusteranisme que es plantejava a Nosaltres els Valencians. Però tanmateix, termes com independència havien sigut relegats per altres com autonomia. És aleshores quan l'independentisme comença a tindre un declivi i una reticència per una gran part de la població, que si ja no era un pensament majoritari, a mesura que la dreta regionalista va anar prenent força, esdevingué un sector marginal que tan sols es consolidà en una minoria de la població que és més civil que no política.

Es presenta també durant la dècada dels 90 un nou moviment que serà decisiu en la consciència política d'un sector de la població, de nou marginal i minoritari però d'una gran activitat i organitzat a sovint en col·lectius de base. Apareixen en escena els nous grups que conformaran el moviment de l'ska català, vertebrats essencialment en les cançons dels Obrint Pas i poc després les de La Gossa Sorda, que s'obrin portes en un terreny cultural i polític molt complex, en primer lloc per la persecució política que s'hi du a terme sobre la llengua i tot allò que pretén ser símbol del catalanisme, i al mateix temps, l'independentisme. Les cançons d'Obrint Pas apropen a milers de joves l'obra de J. Fuster, V.A. Estellés o d'Ovidi Montllor, permetent a les noves generacions de valencians -i també catalans-

obrir unes portes que eren gairebé necessàries per tal de conèixer certs racons de la nostra cultura que havien estat amagats i amb ells donar una continuïtat en el temps de la Nació Catalana que conforma els Països Catalans.

Actualment, tot i que a Catalunya si que hi existeix un corrent independentista bastant destacat, amb una gran activitat, una forta participació ciutadana i una representació bastant important del nacionalisme al Parlament de Catalunya, ja que ni tan sols el PSC s'atreveix a negar que Catalunya és una nació -tot i que si que ho fa el tribunal amb els retalls a l'Estatut d'Autonomia- la situació al País Valencià n'és de molt distinta les generacions més joves de l'esquerra independentista estan organitzades en reductes molt menuts, distribuïts en comarques o petits nuclis locals, militant en les diferents organitzacions que hi existeixen: Maulets, CAJEI, Endavant i sindicats com el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), format a partir dels antics Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC). A banda d'aquestes, molt poques són les organitzacions polítiques que lluiten encara per uns Països Catalans independents i socialistes, per no parlar-ne de la absència a de partits polítics que porten a les urnes una candidatura política que defense l'autodeterminació de la Nació Catalana en el seu conjunt, des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.

Naix aleshores un sentiment de desempar, sense cap referent consolidat en la política més que aquells que als anys 90 començaven a aparèixer als escenaris i que ara han esdevingut imprescindibles en l'escena política valenciana com Xavi Sarrià o Feliu Ventura, juntament amb l'última fornada d'hereus de la Nova Cançó, com podrien ser Pau Alabajos o el penedesc Cesk Freixas. És per això que l'escena política catalanista del País Valencià necessita noves cares exclusivament polítiques i amb ambicions, que estiguen capacitades per satisfer les necessitats d'un reducte, que és cada dia més gran i més estès gràcies a les noves formes de comunicació que donen accés a una quantitat d'informació molt ampla i lliure que no té la necessitat de passar pels mitjans de comunicació clàssics permetent una imminent democratització de la cultura, i així també l'aparició de noves candidatures que reflectisquen la necessitat de l'autodeterminació que té aquest sector de la població ja esmentat.

Arran a la manifestació contra la corrupció.

Hui, a la ciutat de València, ha tingut lloc una de les manifestacions més multitudinàries que s'han donat al País Valencià en els últims anys. Segons la organització, unes 60.000 persones han eixit al carrer en un acte de protesta contra la corrupció. Gent de tots els partits que abasta el centre i l'esquerra, plataformes ciutadanes i associacions juvenils i culturals han desfilat pels carrers de València des de la Plaça Sant Agustí fins les portes del Tribunal Superior de Justícia.

Considere necessari extreure conclusions d'aquests fets, davant la proximitat de les eleccions que s'arrimen.

1. Un fet que cal destacar és la mitjana d'edat dels manifestants, que era d'al voltant dels 40 anys, amb una gran participació de la tercera edat, fet no massa habitual a les darreres manifestacions, on sovint, la afluència acostuma a ser majoritàriament juvenil. Açò no significa altra cosa que la societat civil valenciana necessita un canvi, des de tots els sectors de la ciutadania s'hi reclama una gestió transparent del govern valencià, un accés total a les dades que ens done la llibertat que deuríem tenir en una democràcia.

2. Els fets que han transcorregut a la plaça, quan un reduït grup de manifestants ha tret pancartes en contra de la guerra s'han considerat una provocació cap al Partit Socialista i la reacció de la multitud ha sigut gairebé violenta. És cert, no era el lloc ni el moment d'exhibir aquestes pancartes. Tenim, o deuríem tenir, dret a la absoluta llibertat d'expressió, però per respecte a l'ample ventall d'ideologies que hi havia presents, l'acte havia de ser una manifestació blanca que anés dedicada únicament a la protesta contra la corrupció que s'està duent a terme pel Partit Popular al País Valencià.

3. Trobe també que s'hi ha fet de la manifestació contra la corrupció un escenari de l'electoralisme, una falta de respecte a la democràcia i als valencians que avui ens hem manifestat. Esquerra Unida i Esquerra han sortit amb banderes dels seus respectius partits convertint un acte polític de la ciutadania en un acte de campanya davant les properes eleccions.

4. Considere necessari també, esmentar la ja habitual absència dels mitjans de comunicació valencians com Canal 9 o Radio 9 en un acte on sí que estaven presents mitjans de comunicació d'àmbit estatal, com La Sexta i TVE i altres televisions autonòmiques com ara la censurada TV3. El Partit Popular hi juga amb la democràcia, més bé se'n riu d'ella. No és democràcia un sistema on la informació s'amaga rere una cortina de fum, no se'n pot dir democràcia quan els governants d'un poble són qui decideix el que els ciutadans han de saber. No senyors, això no és democràcia, això és jugar brut, i riure-se'n d'ella, i de tots els valencians.

Ara la pregunta és: Què hi falta? Què és el que cal per tombar el govern corrupte i censor del PP i Francisco Camps? Hi veiem un perfecte quiasme amb la dictadura de Francisco Franco, i no sols pel nom, sinó que la sensació de “Contra Franco vivíamos mejor” ara és més bé “Contra Camps vivim millor”, és a dir, davant un govern tirà, on l'opinió del poble no té la més mínima importància, hi trobem un gran ventall d'alternatives que només convergeixen en un punt, volen fer fora el govern actual, açò es plasma en el dia a dia, la gran dissensió de l'esquerra enfront la unitat del PP, que representa des de la dreta més renovada, fins l'Espanya més rància de Fraga. Açò, junt amb el sistema electoral vigent, el sistema D'Hont, condemna l'esquerra al fracàs. Un gran ventall de partits polítics que representen l'esquerra es queden fora del parlament en no arribar al nombre de vots mínim, en canvi, el Partit Popular recull la immensa majoria dels vots de la dreta.

Però no és sols açò, la gran abstenció que s'hi dóna és generalment de l'esquerra, mentre la dreta acudeix cada vegada que se'ls convoca religiosament a les urnes amb la seva papereta blava, l'esquerra divergeix dintre de la mateixa esquerra fraccionant-la i creant una gran incertitud entre els votants, que sovint es queden a casa, degut a que cap partit els representa punt per punt. Així és com, al meu entendre, mentre la societat està farta dels governants, aquests continuen guanyant eleccions.