La Indignació

La Indignació està de moda, tots es mostren indignats darrerament, s'indignen els esportistes, els actors, els polítics, els empresaris, etc. Tothom s'indigna per tot. Això té dues conseqüències com a mínim, per una banda, el fet d'estar indignat es converteix en una cosa banal. La Indignació s'ha convertit en una actitud generalitzada i sense cap tipus d'implicació, la gent s'indigna tant si el tiren de casa, com si li cobren les bosses de la compra. I d'altra, ha robat el missatge a aquells que des de molt abans del 15M saben que existien causes com el cas d'apartheid a Palestina, la falsa democràcia que hi ha a l'estat espanyol, o la lacra que suposa el capitalisme per a la nostra societat.

Els Indignats, aquells que han ocupat les places, han fet manifestacions, i han rebutjat el sistema per complet són simples indignats, perquè la indignació no serveix de res si no es respon als fets que ens indignen. És molt fàcil indignar-se, queixar-se de tot sense fer cap proposta, no fer res al respecte, voler participar en la política i sentir-se part de la revolució dient què no es vol però sense aportar res i tractar de trobar solucions. No he vist, a més de l'ideari bàsic del #15M, que és un full amb deu línies on es diu amb que es vol acabar, una proposta seriosa per tal de solucionar els problemes que ens afecten. Es critica el capitalisme, es proposa la nacionalització de la banca, limitacions a la iniciativa privada, etc, però es té un temor absolut a la paraula "comunisme".

La tasca que ha fet Hessel, creant un exèrcit d'indignats desarmats i extremadament pacifistes m'impressiona i em causa temor al mateix temps. Em posa la pell de gallina quan veig com Indigneu-vos! actua com un altre mitjà de comunicació massiu. Dies més tard de les acampades vaig llegir aquest llibre per a classe. Recorde que a les primeres planes del famós llibret-quadern Indigneu-vos! es crida a la gent a ocupar les places, i aquesta és una de les coses que més em preocupa, un llibre, com si d'un canal de televisió es tractara, ha mobilitzat a centenars de milers de persones a tot l'estat espanyol que han adoptat el discurs de Hessel com si fos la doctrina catòlica sense ni tan sols plantejar-se cap esmena. Parle del col·lectiu, clar, no de les moltíssimes persones que han estat al peu del canó i que lluiten des de ja fa molts anys per unes propostes molt més elaborades que les que plantejà en el seu dia el moviment #15M.

I tot açò ve perquè des de fa temps que m'he sentit insultat pel moviment aquest de pijos-perroflautes-modernos conegut com #15M, que diuen estar fent una revolució. Perquè jo la revolució no la veig a cap lloc, conec la Revolució Soviètica, la Revolució Cubana, la Comuna de París, etc, i totes aquestes són molt -emfatitze, molt- distintes al que està passant ací. Perquè jo fa anys que estic conscienciat, i m'he indignat en veure que aquests progres eixien a les places en roba del Berska, com diuen els Orxata, perquè la revolució no és un joc amb el que es pot banalitzar. Som molta gent la que portem des de ja fa anys lluitant contra les injustícies, gent que militem en assemblees de joves com Maulets, Cajei, Endavant, i altres organitzacions marxistes. Molts els que estem als casals, els que acudim religiosament a totes les manifestacions en defensa del que creguem que és intocable, i de sobte, el món s'indigna i el nom que ens donaven d'antisistemes queda relegat als indignats, i nosaltres passem a ser els terroristes comunistes que estem en contra de les llibertats, per defensar la lluita armada contra l'opressor.

Bé, doncs així està la cosa, a la revolució s'hi va amb unes conviccions, el #15M mai no n'ha tingut, renuncia a tot allò que existeix i no proposen res perquè clar, es posicionarien a un costat o a un altre, per tant, s'aconformen en ser inconformistes, que estar en contra de tot, és molt més fàcil.